Mata d'Armanyac, que ni Marta, ni Mateua, sembla que diminitiu de Matilde, duquessa de Girona i reina consort de la Corona d'Aragó més tard, va ser la primera esposa de Joan el caçador, dit també el Descurat perquè va desatendre completament el govern dels seus regnes. En Joan era el primogènit de Pere el Cerimoniós o el del Punyalet que va crear per a ell el títol de Duc de Girona, després Princep, el va succeïr, al morir sense descendència masculina, el seu germà, Martí l'humà, l'últim del Casal de Barcelona.
Mata (1347-1378) pertanyia a una de les famílies més distingides de França, era filla de Joan I d'Armanyac (comtat occità) i Beatriu de Clermont, comtessa de Charolais. Molt estimada pel sogre que tenia en ella una poderosa aliada i, que sí o sí, buscava una aliança amb el rei de França per curar-se en salut davant d'una nova guerra amb Castella.
Mata i Joan (1350-1396) es van casar per poders el març de 1373 i a l'abril del mateix any a la Catedral de Barcelona. En cinc anys, Mata van tenir cinc fills, però només una nena la va sobreviura, Joana (1375-1407) casada amb Mateu de Foix que va reclamar el dret a succeir al sogre quan aquest va morir sobtadament i en estranyes circunstàncies en una cacera al Baix Empordà.
Fins a 28 documents analitzats en textes alimentaris de l'època a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, testifiquen que la capritxoseta Mata tenia una gran debilitat pel peix i el marisc, desitjosa de tastar les exquisideses del país es feia portar musclos, ostres, llampreses, salmó, gambaiots i altres peixos de luxe des de Tortosa, quan vivia a Saragossa, i des de les costes gironines (Torroella, Palamós, Blanes, Sant Feliu de Guixols) quan residia a Catalunya.
La llamprea o llampresa era el peix més apreciat durant el perióde quaresmal i sempre es pescava, segons la documentació, al Delta o alrededors. Es cuinaven al forn, cobertes en la pròpia sang amb pebre i nou moscada.
Quan viatjava i no disposava de peix fresc, en menjava de salat provinent de Catalunya i del País Basc. Tonyina salada, sardines, anguiles, arenches blanches, tot el que es pogués guardar al rebost.
També menjava peix de riu, truites dels rius aragonesos quan vivia fora del Principat i esturions de la millor qualitat pescats a l'Ebre i al Llobregat. Aquest peix, el seu preferit a jutjar per la freqüència en que apareix encarregat a les notícies i sempre previ pagament, arribava viu a la ciutat comtal, amb un recurs ben engnyós que se li atribueix a la mateixa duquessa, un cop pescat a la desembocadura de lo riu i sense eixir la xarxa a la suprefície, la barca tirava cap a Barcelona sense treure l'esturió de l'aigua. Quan no era possible, descriu ella mateixa una fórmula per tractar-los, una mena de conserva feta amb vinagre i vi força interessant "e fet.les aqui coure ab vinagre e ab bon vi, mitg per mitg ab una petita de sal, e com sien aqui cuytes metet.los en una olla o en dues en vinagre e conser-s.an fins aci be e sien envidriades les dites olles on vendràn".
BIBLIOGRAFIA
- Áurea L. Javierre Mur, Mata d'Armanyac, duquessa de Girona, Barcelona, Rafael Dalmau (Episodis de la història, 88), 1967.
- Josep Trenchs, "El peix a la taula de la princesa Mata d'Armanyac: els capritxos i gustos d'una infanta", a Ir Col·loqui d'història de l'alimentació a la Corona d'Arago. Edat Mitjana. Actes, vol. 2, Lleida, Institut d'Estudis Ilerdencs, 1995, pp. 309-328.