La ceba és una planta herbàcia biennal de la família de les liliàcies, amb un únic bulb gran, de forma ovoide o rodona que quan el talles desprèn un oli volàtil i sulfurat que produeix llagrimeig, originària de l'Asia central i una de les espècies més conreades del gènere Allium, és un dels ingredients imprescindibles a la cuina de casa.
Sofregida, bullida, escalivada o crua, es consumeix de moltes maneres i des de temps que ni se sap, de fet hi ha diverses teories sobre els seus orígens perquè hi ha autors que la situen al nord de l'Àfrica i no a l'Àsia central. El que és segur és que els sumeris en torn el 2500 ane ja la feien servir, els egipcis n'eren grans consumidors, juntament amb porros i alls i era molt apreciada per grecs i romans que li atribuien propietats medicinals. Sembla que la seva domesticació va poder començar a diversos llocs a la vegada fa més de 5000 anys.
Tot i que el pa i els cereals eren els productes més importants de l'alimentació medieval, al Llibre del Sent Soví, la ceba és entre les herbes i hortalisses, la més representada, apareix en més de vint receptes i forma part amb el julivert del bon sofregit. També la feien servir per donar gust a brous i salses.
En coneixem unes quantes varietats, n'hi ha de primerenques com la blanca francesa o la picant, sang de bou, i de tardanes com la valenciana. Les més populars són: la de Figueres, una mica morada per fora, de carn dolça i molt apreciada als que els agrada consumir-la crua, l'allargada de braguer de vaca, semblant a la vigatana però menys picant i menys vermella, la dolça semblant a la de Figueres però de color blanc i que no pica, i un llarg etcètera.
A França es clasifiquen segons el seu color: blanques, grogues, rosades o vermelles i la dolça de Cévennes (oignon doux des Cévennes) conreada des de l'Edat Mitjana té etiqueta AOC (apellation d'origine controlée) a partir del 2003.
L'escalunya (échalote) considerada per alguns com una varietat de la ceba i per altres com una espècie separada, d'un gust més fort, però no tant com l'all, es pot dividir en dos grans grups: La gris, la verdadera per alguns i més aromàtica que la marron que per altra banda és la més consumida.
La sopa de ceba tradicional és d'origen francès. El gastrònom Jaume Fàbrega en el seu llibre, Totes les sopes, ens explica que la soupe a l'oignon coneguda també com a potage parisienne, es prenia de matinada, després d'una nit de gresca. Ens en fa arribar una recepta feta amb un roux blanc (farina i mantega), llesquetes de pa, aigua o brou i cebes, esclar. Opcionalment s'hi pot afegir formatge ratllat i un ou.
Al llibre de Carlo Sechi, La cuina tradicional de l'Alguer, trobem la copatza de ceba, un dels plats, ens diu l'autor, més pobres i comuns de la cuina algueresa i que les dones de casa amanien amb una mica de fantasia per suplir la pobresa d'aquesta menja. Curiosament la feien, o la fan amb tomàquets (pomata) secs, farina, pebre, vi blanc i la serveixen amb pa i a vegades també amb un ou.
En Pere Sans, a El petit llibre de la cuina catalana de veritat, la clasifica com a sopa amb crosta, doncs l'acaba al forn, fent servir ou batut (molt medieval) i així adquireix un aspecte daurat i torrat. Previament en Pere que ens va deixar no fa gaire i vaig tenir el plaer de conèixer, ens explica que es prepara un brou ben suculent, amb os de pernil, braó i os de moll de vedell, ceba, porro, api, tomàquet sencer, pebre negra, orenga, clau i un bon raig de vi ranci. Després en una cassola de fang fregirem ceba i cansalada, hi posarem pa i mullarem amb el brou. Passat uns tres quarts d'hora, apagarem el foc, cobrirem la superficie amb ou batut, empolsinarem amb canyella, i ben tapat esperarem a servir fins que qualli l'ou.
I ja per últim, del llibre, Història de la cuina catalana i occitana, de Vicent Marqués, ens fixem i reproduim la seva senzilla recepta.
Ingredients i elaboració:
•Sofregiu 2 cebes grosses de Figueres tallades primes en una olla de terrissa (amb mantega i oli d'oliva o bé una mica de sagí).
•Afegiu aigua fins a cobrir, saleu i ho feu bullir a foc suau durants uns quinze o vint minuts.
•Mentretant, llesqueu el pa sec de 3 o 4 dies i poseu-lo a les escudelles.
•Ompliu les escudelles de sopa.
•Cobriu amb formatge ratllat i gratineu.
Algunes variacions:
-Podeu afegir un ou a cada escudella.
-En lloc d'aigua hi ha qui fa servir brou de gallina.
 |
| Sopa de ceba |
Igualment, al Llibre de totes maneres de potatges, anònim, i considerat el tercer gran receptari de cuina en llengua catalana, després de el Sent soví i el Llibre d'aparellar de menjar, tots tres publicats recentment als receptaris històrics de cuina catalana (7 portes) de l'editorial Barcino, ja n'hi trobem de cebades.
