Ara fa uns dies vaig tenir l'enorme privilegi de participar a una ruta gastrocultural per la ciutat de Vic, convidada pel Gremi d'Hostaleria d'Osona amb motiu de la celebració de la primera edició de l'Observatorium Gastronòmic que ha organitzat l'agència de comunicació Purpleblue.
Vic és una ciutat situada al nord-est de Catalunya, capital de la comarca d'Osona i que es troba aproximadament a la mateixa distància de dues de les ciutats més importants del país: Barcelona i Girona.
De nom Ausa, com ho testimonien les monedes ibèriques i romanes que s'han conservat, comunicava amb la costa del maresme per la via Sèrgia, una de les més antigues costruida en temps del cònsul Manius Sergius (120 ane) amb una esplèndida tècnica que només amb dues corbes i dos ponts salva el desnivell entre la riera d'Argentona i el Coll de Parpers i que va funcionar fins a finals del segle XIX quan es va traçar una nova carretera i un túnel per a superar dit coll. Aquesta important calçada d'una amplada mitjana de 5 metres comunicava Vic amb Mataró (Iluro), passant per l'antiga Semproniana (Granollers) i circulava paralela a la costa cap a Barcino i probablement cap a Blanes (Blandae) on entroncaria, al riu Tordera, amb la via Augusta.
Els visigots l'anomenaren Ausona i la varen convertir en seu episcopal com prova l'esment de Cinidi, bisbe de la ciutat, al Concili de Tarragona de l'any 516. Encara manca informació sobre aquest període, però sembla que alguns indrets de la zona, com per exemple l'Esquerda a Roda, es van tornar a ocupar aprofitant les muralles de factura ibèrica, fins i tot arqueòlegs com Imma Ollich, Miquel Molist, Jordi Figuerola i Joaquim Albareda de la UB, veuen la posibilitat que en aquest moment fos vigent la dualitat "civitas" a Roda i "vicus" a Vic, espai militar herència de l'antic passat ibèric i l'espai urbà fundat de nova planta pels romans, com passa a la Seu d'Urgell i l'assentament de Castellciutat o a Girona-Sant Julià de Ramis.
La invasió sarraïna (711) enfonsa verdaderament les estructures d'època romana i malgrat algunes poblacions capitularen i pogueren mantenir la vida dels seus habitants, els edificis i fins i tot l'organització político-religiosa a canvi del pagament d'impostos, no va ser així a indrets com Tarragona, Empúries i probablement també a la ciutat d'Osona, a jutjar per les represàlies de que foren objecte amb les consegüents matances i fugides de les poblacions que resten deshabitades o gairebé durant prop de 100 anys.
La Marca. En veure alguns caps visigots els pocs mitjans de què disposaven per escapolir-se del domini sarraí, es lliuraren al franc Pipí que aconseguí portar la frontera entre uns i altres fins al Pirineu (768) i més tard, Girona, Besalú, el Vallespir i Empúries, urgellencs i cerdans lliurats a Carlemany fa que les terres osonenques es converteixin en zona fronterera. No contents els sarraïns, van respondre de manera contundent, destruint tot els que van poder, per la qual cosa Carlemany i el seu fill Lluís varen voler estrendre la Marca fins a l'Ebre i Osona i el Bergadà van passar a formar part de l'imperi carolingi en torn el 797.
L'any 826 tingué lloc una revolta de la població autóctona liderada per Aissó, un got lloctinent de Berà o un àrab de nom Ayxun fill de Sulayman, capturat durant la presa franca de Barcelona l'any 801 i la noblesa franca amb Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona, al capdavant. Ayxun arrasà la ciutat de Roda de Ter, encimbellada a l'Esquerda i castigà la Cerdanya i el Vallès. Aviat s'hi va unir Guillermó, fill primogeni de Berà, comte de Rasès i de Conflent i que havia estat comte de Barcelona fins el 820 que va ser destituit per traidor, però els va caldre demanar ajuda a l'emirat de Còrdova que envià un destacament que no aconseguí conquerir ni Barcelona ni Girona. El fracàs dels setges musulmans va ser també el de la revolta i Aissó es va refugiar a Còrdova on va ser assassinat per ordre de l'emir, sospitós de conspiració. La ciutat es tornà a despoblar degut a la repressió franca contra els seguidors del revoltat i va sofrir diverses i continuades ràtzies per part dels musulmans en el seu intent d'endinsar-se per territori franc amb l'objecctiu de caure sobre Narbona.
La pau amb els sarraïns l'any 863 va permetre abandonar les muntanyes del Montseny i les Guilleries on els antics pobladors s'havien refugiat i poc a poc pagesos i pastors van repoblar la Plana de Vic. Es reprengué la vida eclesiàstica, es reorganitzà la defensa militar i es procurà la vinguda de nous pobladors, sobretot des de la Cerdanya i d'Occitània, el princep Guifré en va ser el restaurador, de la diòcesi i del comtat, tal i com va pronunciar el bisbe Idalguer en el concili que es va celebrar l'any 906.
L'any 879 el comte Guifré fundà una nova població, Vic, raval de l'antiga Osona.
"Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït...Fins li sembla que el sol i tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa..."
Així comença el llibre de Miquel Llor "Laura a la ciutat dels sants" una novel·la d'amor sense final feliç, rica en simbolismes, inspirada en uns personatges reals que van protagonitzar un fet que havia provocat molt de safareig a l'època, un divorci, en una societat consevadora com era la de Vic i on el model de família i més si era benestant, ho veia quasi com un pecat.
La Laura és una noia barcelonina, atractiva, òrfena i pobra, acabada de casar amb un hereu de Comarquinal, en Tomàs de Muntanyola, un home ric, rude, desmemoriat, capriciós i ignorant que la vol per lluir-la com un trofeu més. En Tomàs té una germana gran, na Teresa, lletja, no gaire neta, solterona d'uns quaranta anys i que protagonitza durant tota la novel·la unes quantes escenes, algunes pujadetes de to, dignes de ser analitzades per Sigmund Freud. Amdues s'enamoren del mateix personatge, en Pere Gifreda, un notari jove i vell conegut de la Teresa.
Ambientada al Vic de principis del XX, hipócrita, provincià i ple de sotanes de capellà, la "Laura a la ciutat dels sants" és una novel·la imprescindible de la narrativa catalana del segle passat amb uns personatges de carn i ossos, mai millor dit, en Tomàs i la Laura s'han identificat amb Joaquim de Rocafiguera i Mercè de Ventós, i que va provocar un sonat escàndol quan va ser publicada cosa que a l'autor li va costar la composició d'una segona part, "El somriure dels sants" que quan la vaig llegir entusiasmadíssima pel que m'havia agradat la primera obra, em va decebre molt, moltíssim.
La Boira, fidel reflex del món resclosit de Comarquinal acompanya tota la novel·la com si es tractés d'un personatge més i és també la manifestació de la protagonista que quan arriba ho vol canviar tot i creu que ho podrà aconseguir malgrat aviat se n'adona que no serà així.
Podeu visitar els llocs més significatius descrits a l'obra en una ruta guiada que Maria Carme Bernal i Carme Rubio han confeccionat, sota la direcció de Ramon Dial i amb el suport de l'Ajuntament i la Universitat de Vic.
Oficina de Turisme
Vic és una ciutat situada al nord-est de Catalunya, capital de la comarca d'Osona i que es troba aproximadament a la mateixa distància de dues de les ciutats més importants del país: Barcelona i Girona.
De nom Ausa, com ho testimonien les monedes ibèriques i romanes que s'han conservat, comunicava amb la costa del maresme per la via Sèrgia, una de les més antigues costruida en temps del cònsul Manius Sergius (120 ane) amb una esplèndida tècnica que només amb dues corbes i dos ponts salva el desnivell entre la riera d'Argentona i el Coll de Parpers i que va funcionar fins a finals del segle XIX quan es va traçar una nova carretera i un túnel per a superar dit coll. Aquesta important calçada d'una amplada mitjana de 5 metres comunicava Vic amb Mataró (Iluro), passant per l'antiga Semproniana (Granollers) i circulava paralela a la costa cap a Barcino i probablement cap a Blanes (Blandae) on entroncaria, al riu Tordera, amb la via Augusta.
Els visigots l'anomenaren Ausona i la varen convertir en seu episcopal com prova l'esment de Cinidi, bisbe de la ciutat, al Concili de Tarragona de l'any 516. Encara manca informació sobre aquest període, però sembla que alguns indrets de la zona, com per exemple l'Esquerda a Roda, es van tornar a ocupar aprofitant les muralles de factura ibèrica, fins i tot arqueòlegs com Imma Ollich, Miquel Molist, Jordi Figuerola i Joaquim Albareda de la UB, veuen la posibilitat que en aquest moment fos vigent la dualitat "civitas" a Roda i "vicus" a Vic, espai militar herència de l'antic passat ibèric i l'espai urbà fundat de nova planta pels romans, com passa a la Seu d'Urgell i l'assentament de Castellciutat o a Girona-Sant Julià de Ramis.
La invasió sarraïna (711) enfonsa verdaderament les estructures d'època romana i malgrat algunes poblacions capitularen i pogueren mantenir la vida dels seus habitants, els edificis i fins i tot l'organització político-religiosa a canvi del pagament d'impostos, no va ser així a indrets com Tarragona, Empúries i probablement també a la ciutat d'Osona, a jutjar per les represàlies de que foren objecte amb les consegüents matances i fugides de les poblacions que resten deshabitades o gairebé durant prop de 100 anys.
La Marca. En veure alguns caps visigots els pocs mitjans de què disposaven per escapolir-se del domini sarraí, es lliuraren al franc Pipí que aconseguí portar la frontera entre uns i altres fins al Pirineu (768) i més tard, Girona, Besalú, el Vallespir i Empúries, urgellencs i cerdans lliurats a Carlemany fa que les terres osonenques es converteixin en zona fronterera. No contents els sarraïns, van respondre de manera contundent, destruint tot els que van poder, per la qual cosa Carlemany i el seu fill Lluís varen voler estrendre la Marca fins a l'Ebre i Osona i el Bergadà van passar a formar part de l'imperi carolingi en torn el 797.
L'any 826 tingué lloc una revolta de la població autóctona liderada per Aissó, un got lloctinent de Berà o un àrab de nom Ayxun fill de Sulayman, capturat durant la presa franca de Barcelona l'any 801 i la noblesa franca amb Bernat de Septimània, comte de Barcelona i Girona, al capdavant. Ayxun arrasà la ciutat de Roda de Ter, encimbellada a l'Esquerda i castigà la Cerdanya i el Vallès. Aviat s'hi va unir Guillermó, fill primogeni de Berà, comte de Rasès i de Conflent i que havia estat comte de Barcelona fins el 820 que va ser destituit per traidor, però els va caldre demanar ajuda a l'emirat de Còrdova que envià un destacament que no aconseguí conquerir ni Barcelona ni Girona. El fracàs dels setges musulmans va ser també el de la revolta i Aissó es va refugiar a Còrdova on va ser assassinat per ordre de l'emir, sospitós de conspiració. La ciutat es tornà a despoblar degut a la repressió franca contra els seguidors del revoltat i va sofrir diverses i continuades ràtzies per part dels musulmans en el seu intent d'endinsar-se per territori franc amb l'objecctiu de caure sobre Narbona.
La pau amb els sarraïns l'any 863 va permetre abandonar les muntanyes del Montseny i les Guilleries on els antics pobladors s'havien refugiat i poc a poc pagesos i pastors van repoblar la Plana de Vic. Es reprengué la vida eclesiàstica, es reorganitzà la defensa militar i es procurà la vinguda de nous pobladors, sobretot des de la Cerdanya i d'Occitània, el princep Guifré en va ser el restaurador, de la diòcesi i del comtat, tal i com va pronunciar el bisbe Idalguer en el concili que es va celebrar l'any 906.
L'any 879 el comte Guifré fundà una nova població, Vic, raval de l'antiga Osona.
***
"Tot just el tren ha sortit d'entre les fragors del túnel que travessa el massís abrupte de Collat Negre, ja fa estrany a la Laura el canvi sobtat de la llum. S'adona que l'aire esdevé espesseït...Fins li sembla que el sol i tot s'entela amb un començ de grogor malaltissa..."
Així comença el llibre de Miquel Llor "Laura a la ciutat dels sants" una novel·la d'amor sense final feliç, rica en simbolismes, inspirada en uns personatges reals que van protagonitzar un fet que havia provocat molt de safareig a l'època, un divorci, en una societat consevadora com era la de Vic i on el model de família i més si era benestant, ho veia quasi com un pecat.
La Laura és una noia barcelonina, atractiva, òrfena i pobra, acabada de casar amb un hereu de Comarquinal, en Tomàs de Muntanyola, un home ric, rude, desmemoriat, capriciós i ignorant que la vol per lluir-la com un trofeu més. En Tomàs té una germana gran, na Teresa, lletja, no gaire neta, solterona d'uns quaranta anys i que protagonitza durant tota la novel·la unes quantes escenes, algunes pujadetes de to, dignes de ser analitzades per Sigmund Freud. Amdues s'enamoren del mateix personatge, en Pere Gifreda, un notari jove i vell conegut de la Teresa.
Ambientada al Vic de principis del XX, hipócrita, provincià i ple de sotanes de capellà, la "Laura a la ciutat dels sants" és una novel·la imprescindible de la narrativa catalana del segle passat amb uns personatges de carn i ossos, mai millor dit, en Tomàs i la Laura s'han identificat amb Joaquim de Rocafiguera i Mercè de Ventós, i que va provocar un sonat escàndol quan va ser publicada cosa que a l'autor li va costar la composició d'una segona part, "El somriure dels sants" que quan la vaig llegir entusiasmadíssima pel que m'havia agradat la primera obra, em va decebre molt, moltíssim.
La Boira, fidel reflex del món resclosit de Comarquinal acompanya tota la novel·la com si es tractés d'un personatge més i és també la manifestació de la protagonista que quan arriba ho vol canviar tot i creu que ho podrà aconseguir malgrat aviat se n'adona que no serà així.
 |
| Interior de la casa dels Rocafiguera al carrer de la Riera, Vic |
Podeu visitar els llocs més significatius descrits a l'obra en una ruta guiada que Maria Carme Bernal i Carme Rubio han confeccionat, sota la direcció de Ramon Dial i amb el suport de l'Ajuntament i la Universitat de Vic.
Oficina de Turisme
Canelons Rossini (recepta d'Ignasi Domènech)
Ingredients: una capsa de canelons, sis fetges de pollastre o gallina, una ceba, 150 grs de pernil o cansalada o bé un tros de llom, un cervell de be o mig de vedella ben net, sal, pebre, nou moscada, mig litre de llet, 100 grs de mantega, 60 grs de farina, 100 grs de formatge ratllat, tres cullerades de salsa de tomàquet, 50 grs de molla de pa, dos o tres rovells d'ou, una copeta de xerès, tòfona ratllada.
Preparació: el farcit, fregiu la cansalada, el pernil o el llom a tallets en una paella amb mantega, afegiu una ceba picada i els fetges. Fregiu en mantega el cervell i ho afegiu, ara hi podeu incorporar la salsa de tomàquet i el pa. Poseu-hi el xerès, la sal, el pebre i la nou moscada. Ja ben cuit, ho trinxeu amb una mitja lluna; la salsa beixamel, poseu una cassola al foc amb uns 70 grs de mantega i uns 60 grs de farina, remeneu i quant sigui cuita afegiu la llet molt freda, feu arrancar el bull sense deixar de remenar i tasteu de sal. Podeu afegir un polzim de nou moscada i un rovell d'ou; la pasta, bulliu les plaques dels canalons en abundant aigua amb sal, uns vint minuts, si els aneu tirant d'un en un, no s'enganxen. Refredeu-los en aigua freda i els poseu damunt un drap net. Els farciu, els enrotlleu i els poseu en una safata per anar al forn. Els cobriu amb la bexamel, afegiu la tòfona ratllada, hi poseu formatge ratllat i mantega i els gratineu fins que quedin torradets.
 |
| Canelons Rossini by Lluís Bertran del Restaurant Casino, Vic |
