La figa, el fruit de la figuera, és coneguda des de l'antiguitat. A les Piràmides de Gizah (cap el 2500 ane) ja hi apareix representada la seva recol·lecció i forma part de la dieta de la conca mediterrànea des de temps immemorials.
La figaflor és el fruit primerenc que fan algunes varietats de la figuera cap a finals de juny o principis de juliol i és més grossa i no tan dolça que la que fa el mateix arbre a la tardor.
Es poden menjar fresques o seques. Hi ha moltíssimes varietats però les podem classificar visualment pel color, n'hi ha de verdes, morades i fins i tot negres, les més populars són les Coll de Dama o Coll de Senyora blanques, negres i fins i tot rosses i que es fan a Catalunya, a València i a Ses Illes principalment.
Turquia n'és el major productor mundial, però se'n fan arreu on hi ha clima mediterrani, fins i tot a Califòrnia encara que no tenen les llavoretes interior i són més insípides.
- Cançó popular:
«La figa per ser madura
ha de tenir tres
senyals:
clivellada, secallona
i picada de pardals»
Courem dues dotzenes de figues seques en una cassola de fang amb mig litre de vi dolç, garnatxa o Banyuls, a foc molt baix i fins que el vi s'hagi reduït a la meitat. Ho acompanyarem amb mató o brousse, la brusha occitana.
Ingredients: figues seques, vi dolç.
Font: en el Llibre del Coch del mestre Robert del segle XVI podem llegir la versió antiga d'aquesta recepta: " Les figues seques pendràs més melades que pugues haver, negres e blanques e leva·ls lo capoll. E aprés rentales ab bon vin blanch que sia dolç. E quan sien netes, pren una panedera de terra e met-les dinsmenant-les un poch. E aprés posa aquella panadera sobre unes brases e tapa-les bé, de manera que stufen allí. E quan estufades e se hauran beguda la vapor, mena-les un poch e met-hi salsa fina damunt, e torna-les a menar de manera que encorpora aquella salsa. E aprés menja ton potatge e veuràs gentil cosa, e mengen-se entrant de taula.
